| |
|
|
Introducció als metazous:
|
|
| |
|
| |
|
|
De tots els milions d'animals que viuen sobre la Terra, la major part són pluricel lulars i es reprodueixen a partir de gàmetes originats per grups de cèl lules especialitzades en aquesta funció, que originen un òvul que es desenvolupa posteriorment, dividint-se una vegada i una altra fins assolirun nombre de cèl lules que pot ser molt elevat.
Això implica que parlem d'un grup enormement complex,
|
an diversificat que resulta impossible establir ni tan sols un petit conjunt de característiques generals que siguin comunes a tots, llevat que la seva nutrició és sempre heteròtrofa Per tant, i d'araendavant, farem referències individualitzades als diferents grups generals dels METAZOUS, tenint sempre present que tots, malgrat les diferències que puguin presentar, són animals; potser serà una ajuda per a la seva comprensió la consulta al quadre general de classificació.
Metazous diblàstics:
El concepte d'animal diblàstic pot resultar de difícil comprensió, però és molt important perquè ens explica les grans diferències estructurals i de complexitat existents entre els diferents animals.
Quan un embrió inicia el seu desenvolupament, només es pot considerar com un grup de cèl lules iguals en ràpida multiplicació. Arriba un moment en què aquestes cèl lules sofreixen un procés d'organització tal que queden repartides en dues capes, una d'interior i una altra d'exterior, que són lesanomenades "fulles embrionàries", a partir de les quals s'originaran, de manera perfectament definida, els òrgans de l'animal. La fulla exterior o ectoderma (del llatí "pell exterior") origina la part externa de l'animal, mentre que la fulla interior o endoderma (del llatí "pell interior") origina la part interna. Els animals que fonamenten el seu desenvolupament en aquest esquema reben el nom de "diblàstics"; (consultau el concepte de metazou triblàstic per entendre la diferència).
Porífers:
D'acord amb la seva condició d'animals diblàstics, els porífers són metazous pluricel lulars molt primitius; el seu cos no està organitzat en vertaders teixits i òrgans. La individualitat de les seves cèl lules és molt accentuada, fins al punt que -si fos el cas- podrien viure de forma independent. La forma adulta és sèssil, és a dir, viu fixada sobre les roques o els vegetals, encara que quan està en fase larvària té una grancapacitat de moviment.
Normalment, el cos té forma de copa, i és una paret senzilla i de gruixa molt variable, provista de nombrosos orificis per tota la superfície, que permeten que l'aigua penetri dins la cavitat central, deixi pel camí la seva càrrega d'aliment i d'oxigen, i surti a l'exterior per un orifici únic i més gran anomenat òscul.
| |
| |
|
|
| |
No tenen nervis ni cap mena de cèl lules sensitives, i per tant no gaudeixen de la capacitat de moviment, excepte el senzill moviment flagel lar dels coanòcits, que permet establir corrents d'aigua a través de l'animal.
L'esquelet és un conjunt de petites peces, normalment calcàries, anomenades espícules, que en moltes ocasiones estan fusionades, originant una estructura ramificada (pensau en la coneguda esponja sanitària, o en l'esquelet en forma de cistella de la "regadora de les Filipines"
Classificació:
És necessari distingir entre els tres tipus bàsics d'estructura de les esponges i els tres tipus taxonòmics. Les formes bàsiques són tres: ascon, sicon i leucon.
La denominació ascon fa referència a les esponges amb una sola cavitat central i únicament un òscul de sortida; són esponges molt senzilles i de forma allargada, semblants a l'hidra.
El tipus sicon és parescut, però la paret és molt més complexa i gruixuda, així com la xarxa de canals interiors, que presenta algunes ramificacions.
Leucon és -generalment- molt més gran, amb paret corporal molt gruixuda, canals molt ramificats, petites cambres intermèdies i diversos òsculs de sortida del corrent d'aigua: sembla més bé un grup d'esponges senzilles aferrades.
Pel que fa a la classificació bàsica, es fa segons la forma general del cos i sobretot segon la composició de les espícules que formen l'esquelet. En principi, hi ha tres classes, que són:
Calciospongiae: Amb espícules fetes de carbonat de calci (esponges calcàries). Normalment són de mida no massa grossa, i viuen a les aigües costaneres superficials.
Hyalospongiae: També anomenades esponges vítries, amb espícules de naturalesa silícia. L'exemple més conegut és, sense dubte, la "regadora de les Filipines". Normalment són del tipus sicon o leucon. Hi ha casos en què les espícules estan fusionades, originant-hi una mena de reixeta.
Demospongiae: Amb espícules silícies o formades per espongina (que és un tipus especial de prote‹na fibrosa), o també una mescla d'ambdues classes. A aquest grup pertany la coneguda "esponja de bany", que naturalment té esquelet d'espongina. És el grup més gran de tots, i els seus components pertanyen altipus leucon.
Celenterats:
Tenen la paret del cos diferenciada en dues capes i són per tant, juntament amb els porífers, animals diblàstics, amb estructura molt primitiva. Entre ambdues capes existeix una massa cel.lular anomenada mesoglea que pot ser molt prima, com els pòlips de vida fixa, o molt gran, constituint la gran massa de les meduses. Aquesta mesoglea té a l'interior una xarxa de cèl lules nervioses.
Generalment es poden reproduir per gemmació originant individus que se separen i comencen una vida independent, o també mantenir-se units al progenitor, originant les anomenades colònies En el cas de reproducció sexual formen una larva mòbil molt senzilla, parescuda a la dels porífers.
|
|
| |
|
|
Hidrozous:
El nom vol dir "animals parescuts a l'hidra". Reben el nom genèric d'aquest animal, que n'és un dels representants més coneguts. Tenen dues formes: la fase sedentària, similar a l'hidra d'aigua dolça (que és, juntament amb la tabulària, l'únic representant del grup a les aigües dolces), que per reproducció asexual originen la fase lliure o medusa; aquesta es reprodueix sexualment, produint una larva mòbil que cerca un lloc adequat i es fixa a les roques, originant una altra fase sedentària. Aquesta diferència entre ambdues fases es coneix amb el nom de dimorfisme, i és molt corrent en els hidrozous. Són representants importants del grup la "fragata portuguesa" (Physalia) i el "veler" (Velella), que tenen molt redu‹da la fase sedentària i es desplacen lliurement; ambdós animals tenen nematocists urticants o verinosos, especialment la Physalia (cal dir que li diuen "fragata portuguesa" els espanyols, però els portuguesos li diuen "caravel la espanyola" Endevines per què?
Escifozous:
Significa "animals en trossos", perquè la fase sedentària o pòlip es divideix horizontalment en gran nombre de segments discoides que se separen, neden lliurement i finalment originen la fase de medusa, que és més important que en els hidrozous. La fase de medusa origina sexualment una larva anomenada plànula, que posteriorment es convertirà en un nou pòlip. L'espècie més coneguda és potser l'Aurelia aurita, molt comuna a l'oceàAtlàntic.
Antozous:
"Animals flors", per l'aspecte radial i la coloració característiques, raó per la qual reben el nom vulgar d'anemones de mar. En aquest grup no existeixen meduses, i tota la seva vida transcorre en forma de pòlip, de forma, mida i nombre de tentacles variable segons l'ordre; en general són pòlips de colors vius, amb 6-8 tentacles que envolten la boca, i l'interiorcompartimentat amb una mena de paret anomenada septe L'espècie més gran (Stoichactis) ha estat trobada a la Gran Barrera Australiana, amb un diàmetre d'un metre, malgrat que sigui més normal un diàmetre de 5-10 cm.
Un grup molt conegut d'aquests animals és el dels coralls, que fusionen els seus septes calcaris formant una espècie d'arbre de carbonat calci, que de vegades té una coloració molt brillant (coral vermell), mentre que d'altres pot assolir un desenvolupament molt gran, originant veritables estructures rocoses, com les barreres i els esculls de corall, freqüents ales aigües temperades arreu del món, però especialment al mar Carib i sobretot a Oceania.
|
|
|
| |
Metazous triblàstics:
Protostomes i deuterostomes
|
|
|
